És un luxe estar a l’arribada de la Marató

Un luxe. No es pot definir amb una altra paraula. Estic començant a escriure aquestes línies al mòbil mentre que torno amb el metro a casa després d’haver locutat la meva onzena Zurich Marató de Barcelona. Han estat set horetes al micro al costat de la Vicky, amb qui sempre he compartit aquesta prova, però us puc assegurar que han estat plenes d’emocions.

D’entrada, és impressionant una vegada més veure com a les 7:30 del matí del diumenge de la cursa els vagons del metro només porten atletes o acompanyants de corredors que faran la marató. Quan el convoi avança per la via de la línia 1 a l’estació d’Espanya en direcció cap a Hostafrancs, aquest ja ha quedat totalment buit.

20170312_073504.jpg

Després, doncs saludant als organitzadors, als tècnics de so i els companys de Ràdio Flaixback Andreu Presas i Pol Truke, amb els que ja hem coincidit en diversos esdeveniments, com la Cursa de Bombers, entre d’altres. A les 8 agafem les carxofes… i comencem!

Toca donar benvingudes, consells, animar a la gent a que entri als calaixos, i anar recordant-los que va quedant poc perquè comenci la prova! A les 8:20 aproximadament, el comissionat d’Esports de l’Ajuntament de Barcelona, David Escudé, dóna la sortida a les cadires de rodes i poc després es fa el darrer homenatge als medallistes olímpics de la marató de Barcelona’92, convidats per l’organització per rememorar el 25è aniversari de la seva gran gesta esportiva.

Compte enrere! 3, 2, 1… SORTIDA! Sona el ‘Barcelona’ de Montserrat Caballé i Freddy Mercury. Ja els tenim en competició! “Gallina de piel”, dic pel micro! És un moment que sempre ens deixa marcats, i amb els ulls vidrosos de l’emoció viscuda en aquells moments.

20170312_085124.jpg

Toca seguir engrescant a la resta dels atletes que van sortint en les diferents onades. Quan marxen tots han passat 24 minuts i 48 segons. Això vol dir que mentre que l’últim corredor està passant per sota de l’arc, el grup d’èlit capdavanter ja està camí del quilòmetre 9.

Finalment és una llebre paralímpica i que debuta en la distància la que s’emporta els honors de la victòria a aquesta Zurich Marató de Barcelona. I és que en una prova tan exigent com una marató no hi ha res escrit. Només un dels atletes que passava al grup capdavanter el quilòmetre 10 no era una llebre, i finalment es va haver de retirar poc abans del 30, quan es va quedar despenjat definitivament de les tres llebres kenyanes que encara l’acompanyaven. En noies, rècord femení de la prova amb 2:25’04” i triplet per les corredores etíops.

I després… doncs el luxe amb el que començava aquesta entrada del blog… És tot un luxe poder estar a 50 metres de la línia d’arribada i convertir-me en el primer en poder felicitar -i a més de forma pública- als amics, excompanys d’entrenaments (es lo que tiene estar viejo y lesionado, que ya tienen que ser ex), companys de feina, coneguts i saludats per la seva gesta.

Avui he pogut veure a companys que han tornat a fer una marató gairebé una dècada després, a una nova maratoniana que tot i acabar en gairebé 6 hores ha tingut la valentia de seguir la línia blava durant més de 42 quilòmetres, a amics que creuaven la meta posant-se el dit polze a la boca indicant la seva pròxima paternitat, a un company periodista que portava una samarreta a les mans amb els noms de les persones que l’han ajudat a aconseguir un repte solidari i recaptar més de 2.000 euros per les malalties infantils, a companys organitzadors d’altres curses que avui s’han posat un dorsal, a gent que em picava la mà i em saludava amb un efusiu “hey Alberto” i que crec que no la conec (si llegiu això, ho sento), o a diversos atletes companys de Corredors.cat que avui no han fet aquesta marató tots sols, sinó que ho han fet juntament amb el nostre amic Zenón.

A tots vosaltres, gràcies per fer-me feliç durant unes hores i per ajudar-me a seguir viu en aquest món de l’atletisme popular tot i no haver-me pogut posar un dorsal des de ja fa 12 anys per la meva lesió dels genolls.

Jo no he pogut fer mai una marató, em vaig quedar en només 8 mitges maratons, però aquesta és una bonica forma de seguir lligat a vosaltres i de pensar que tot i no haver-la fet, al micro jo també tinc la meva marató particular.

Només toca brindar pels vostres èxits i per veure quan podem coincidir en una altra línia d’arribada! Endavant a tots!

20170312_144524.jpg

 

 

 

 

3.000 universitaris gaudint d’una cursa

Que la Unirun és una cursa diferent no és cap secret. Bé, no cal dir que qualsevol cursa de la factoria Gaudium Sports compta amb un fet diferencial que la fa única. La Unirun és la cursa de les 12 universitats catalanes, la que té una mitjana d’edat més baixa de les celebrades a la ciutat de Barcelona, de només 26 anys. A més, el 66% dels inscrits té menys de 25 anys i un 45% de tots els atletes són noies.

17103513_827336517404326_1047593662235034407_n.jpg

Per segon any consecutiu, la Unirun va aplegar a més de 3.000 corredors a les instal·lacions del Fòrum de Barcelona, on els atletes buscaven buscar una bona marca a una distància atípica pel comú dels atletes (6.779m) però habitual dins del món universitari, ja que és la llargada del circuit al qual competeixen les embarcacions d’Oxford i Cambridge a la seva prova anual de rem.

17098470_10212223138082461_2363172589619666140_n.jpg

Però a més de competir de forma individual, els atletes també ho feien defensant els colors de les seves respectives universitats, amb premis pels tres primers de la general i als atletes més ràpids de cadascuna de les universitats. Els darrers premis del matí estaven reservats per l’equip universitari femení i masculí més ràpid, que van anar a parar a mans de les noies de la Universitat de Barcelona i dels nois de la Universitat Politècnica de Catalunya, mentre que la classificació conjunta va guanyar-la la UB.

17098671_10155015045698419_8500896867455809341_n.jpg

Entre els moments de la jornada, doncs recordar el selfie previ a la cursa i després de l’entrevista amb el Secretari General de l’Esport, Gerard Figueras, també moment divertit pels companys estudiants d’Infermeria que anaven disfressats d’ambulància o als membres de la Tuna d’Empresarials de la UB que van completar el recorregut de la Unirun amb la seva beca i que a més van tenir el privilegi de ser els primers en aixecar el trofeu dels campions. També agraïr al Joan Elias, el rector de la Universitat de Barcelona, per haver estat el primer rector en creuar la línia de meta de la cursa universitària.

I ara? Doncs arriba la setmana de la Zurich Marató de Barcelona. Divendres estarem al sopar oficial, dissate al matí arriba una nova edició de la Breakfast Run i passejarem una mica per l’Expo Sports i diumenge tocarà rebre a 20.000 herois que volen emular Filípides pels carrers de la meva ciutat. Espero coincidir amb molts de vosaltres allà! 😉

 

Una Mitja marató de Barcelona de rècord

El despertador sona a les 7 del matí. Ràpidament passem pel lavabo per preparar-nos, que a les 7:30 ja hem d’estar al metro per anar a la sortida de l’eDreams Mitja Marató de Barcelona 2017. La olor que fa la metro un diumenge de cursa a la ciutat de Barcelona és molt especial, ja que l’habitual flaire a colònia (o a coses més pudents) ha canviat per una mescla entre Reflex, Radiosalil, Flogoprofen i d’altres productes per ajudar als atletes a tenir el cos a to.

ZK1E8871.JPG

La Mitja de Barcelona fa anys que té un creixement de participació excepcional. Ha passat dels 2.500 corredors que la vam fer l’any 2005, i on tinc la meva millor marca a la distància (1h46’04”), fins als prop de 18.000 que s’han inscrit per aquesta nova edició. I aquest creixement ha estat a ritme d’uns dos milers cadascuna de les darreres temporades.

Avui totes les mirades estaven centrades en la kenyana Florence Kiplagat, que divendres passat perdia per només tres segons el rècord del món que havia aconseguit a aquest mateix circuit de Barcelona l’any 2015, i que sortia amb la intenció d’intentar recuperar-ho només 48 hores després. Però tot i que la temperatura era idònia per buscar una bona marca, el vent de 30km/h no ha ajudat a que es poguessin batre els millors registres de la prova.

A la competició masculina, els kenyans Langat Loenard Kipkoech (1:00:52), Koech Meshak (1:00:54) i Joel Kimurer (1:00:59) han copat les tres places del podi per sota dels 61 minuts. I en noies, Kiplagat s’ha emportat la victòria amb 1:08:15, davant l’etíop Dibaba Kuma (1.09.49) i la portuguesa Jessica Augusto (1.10.36).

Darrera d’ells, un bon grapat d’amics amb els quals hem picat de mans a l’arribada o hem tingut algun moment de records, petons i fins i tot abraçades. Sí, encara hi ha gent que uns segons abans de creuar l’arc de meta no l’importa perdre algun segon i s’atura a fer-me alguna abraçada. Oi Mon? 😉

IMG-20170212-WA0008.jpg

Per cert, a darrera hora de la prova també he tingut la visita del meu ajudant, que no s’ha volgut perdre tampoc aquesta gran jornada atlètica a la ciutat 😉

I ara seguim amb la temporada de curses. La setmana vinent estaré amb la Maratest de Badalona (15 i 30km), seguirem amb l’Unirun (6km), la Zurich Marató de Barcelona i la Transplant Run (5km).

Ens veurem a alguna??

¡Un pasito más! Acabado el Master de Dirección de Comunicación

Dieciséis meses después del inicio de la aventura llegamos a su punto final. Este pasado martes cerraba un nuevo ciclo que arrancaba en noviembre de 2015, el Master en Dirección de Comunicación Empresarial e Institucional (DCEI) de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) después de la exposición pública del trabajo final (TFM) junto a mi compañera Josefina Menéndez. Y la verdad, es que al acabar la presentación noté como me quitaba un gran peso de encima.

16473946_10154938020348419_4986801507069657792_n.jpg

Ciertamente no me ha resultado nada sencillo volver a tomar la rutina de volver a clase dos o tres veces por semana… ¡y tomar apuntes con el portátil!. Y todavía mucho menos fácil ha sido prepararme para afrontar un examen de conceptos casi quince años después de haber acabado la Licenciatura en Periodismo. Es casi frustrante ver cómo se pierde la capacidad de estudio y de concentración para preparar una prueba tipo test.

16427610_10154938020398419_306874497843747620_n.jpg

Por lo que respecta al curso, pues hemos tenido asignaturas y profesores de todo tipo, como en botica. He echado algunas cosas en falta tras haber vivido mi experiencia como jefe de prensa y DirCom en los últimos años en diferentes entidades y eventos deportivos, pero también he podido aprender muchas otras cosas de materias como Marketing y Publicidad, de las que tenía unas nociones bastante básicas, y a menudo equivocadas.

El gran premio final ha sido contar con la experiencia de trazar un Plan de Comunicación para una empresa con más de 300 trabajadores después de haber hecho un diagnóstico inicial, una investigación y trazar unos objetivos con los que ayudarles a crecer.

13592277_10153707823605418_1751607337078693308_n.jpg

Y ahora… ¿qué? Pues después del asadito que nos tienen preparado en los próximos días los compañeros argentinos del Master, la verdad es que voy a tomarme un tiempo de descanso antes de volver a las clases, por lo que no descarto en volver a hacerlo próximamente. De momento está todo muy reciente y necesito recargar pilas de nuevo y buscar algún horizonte nuevo. Todo se verá. Eso sí, de momento ya hemos dado un pasito más.

La Cursa Moritz Barri de Sant Antoni, la primera de 2017

Un any més, fidel a la cita, la Cursa Moritz Barri de Sant Antoni arribava com el primer 10k de Barcelona, i també la meva primera locució d’una cursa aquest 2017. Per a un servidor ja és una tradició iniciar el calendari fent d’speaker a la cursa de barri amb més participació de la ciutat, superant un any més la xifra dels 4.000 inscrits. Si no recordo malament, des de que els amics del Club Esport i Natura i l’Associació de Veïns del Barri de Sant Antoni em van trucar allà per l’any 2011 per fer d’speaker de la prova, només una vegada no ha estat el meu primer esdeveniment de l’any, ja que el 2013 aquell honor el va tenir el Campionat del Món d’Handbol celebrat a Granollers i Barcelona.

_lkg7226

Enguany era el setè any despertant als veïns de Sant Antoni després d’una nit a la qual segurament molts haurien acabat ballant fins a les tantes a l’envelat celebrant la seva festa major. Aquest any va ser la pluja la que els van salvar de matinar encara més, ja que tot i arribar puntual a les 8:30 al pati dels Salesians de Rocafort per saludar als organitzadors i estar preparat per posar-me a micro, els companys de l’equip de so van endarrerir el muntatge degut a la pluja que va estar caient fins poc abans de la sortida, prevista per les 9:30h. Per tant, només vaig poder dir quatre paraules a la zona d’arribada abans d’agafar els estris i marxar corrent cap a la sortida, situada a carrer Floridablanca/Comte Borrell.

Va ser el moment de retrobar-se amb molts amics i coneguts després d’un mes i mig sense haver-me posat al micro a una cursa. Entre d’altres molts companys de professió amb els que vam creuar unes paraules abans de la prova, com el David Clupés, l’Edu Polo, l’Arcadi Alibés, la Imma Casares, i com no, amb els infatigables als quals un crono ens reuneix força sovint per gaudir de l’atletisme popular.

_lkg7500

Un cop vam escoltar el tret de sortida vaig aprofitar per fer una altra tradició de Sant Antoni, anar a escalfar la gola amb un cafè amb llet a un bar a tocar de l’arribada mentre estem esperant l’arribada dels primers. Enguany el repte era el de veure si algun atleta podia acabar amb la ratxa de vuit triomfs consecutius de Driss Lakhouaja. I finalment el regnat del fondista de Larache va caure en mans d’Ibrahim Ezzaydouny, 19 anys més joves que l’octocampió que ha marcat una fita gairebé inigualable a l’atletisme popular de la ciutat. Lakhouaja va acabar creuant l’arc de meta en segona posició per signar el seu novè podi consecutiu a Sant Antoni i després de tots dos, doncs va començar a passar el roser de corredors, fins assolir a la xifra de més de 3.400 arribats a meta.

16237098_10212366244017204_1151947343_n

I la gran festa esportiva no va acabar aquí, sinó que després va haver espai pels joves de la casa. Primer els alevins, infantils i cadets van córrer les seves milles competitives, seguits dels més menuts, que en canvi feien curses no competitives. Primer van ser els Benjamins (nascuts el 2011 i 2012), que van tenir la llibertat de córrer lliurement sense germans grans, papes o tiets al seu costat, i per últim els Prebenjamins, als quals sí que se’ls va donar aquesta opció. Aquí un servidor, tot i no ser competitiva, sí que tenia un “prefe” que va córrer com una bala i sense fer cas a les indicacions, i que va voler gaudir d’una de les curses populars més antigues de Catalunya i que enguany celebrava la seva 39ena edició.

I ara, què? Doncs ara tenim la “temporada alta”, ja que d’aquí a un parell de setmanes i fins Setmana Santa començarem amb la Mitja Marató de Barcelona, per seguir amb la Maratest de Badalona, l’Unirun, la Zurich Marató de Barcelona i la Transplant Run. Per tant, segur que tornem a coincidir, i bastant, aquestes properes dates.

Ens veiem a l’arribada!

La XXV NO Mitja Marató de Tarragona :-(

Aquest diumenge la pluja ha aigualit la festa de celebració dels 25 anys de la Mitja Marató de Tarragona, una prova organitzada pel Patronat d’Esports de Tarragona que he locutat des de l’any 2009. Poc abans de l’hora de sortida, els organitzadors han pres la decisió de suspendre la prova pel dia d’avui degut a la gran tromba d’aigua que ha caigut a sobre de la ciutat, que ha estat de 35 litres per metre quadrat entre les 7:30 i les 10 del matí (hora de la sortida) segons les dades del Servei Meteorològic de Catalunya (dades estació Tarragona).

CyQoRPDWIAAfCbR.jpg-large.jpeg

Foto: Diari Més Tarragona

He tingut la oportunitat d’estar asseguts amb els màxims responsables de la prova i les forces de l’ordre mentre es debatia si es podia tirar endavant o no des de les 9:15 hores. Després de trucar a Emergències i diferents serveis meteorològics i veure que la previsió de pluja constant duraria fins el migdia (no ha parat de ploure fins els voltants de les 16h) i de rebre informacions dels agents de la Guàrdia Urbana de Tarragona i de Protecció Civil de que hi havia parts del circuit completament anegades (fins i tot algun autobús ha patit per passar per alguna rotonda a la zona de la Nacional 340 o hi hagut zones complicades sota el pont del tren d’accés al Serrallo) poc abans de les 10 del matí s’ha decidit suspendre la cursa fins a una nova data degut a les inclemències meteorològiques per poder garantir al màxim la seguretat dels corredors i de la resta de la gent involucrada a la prova.

CyQwOo8WIAAMFAe.jpg-large.jpeg

Foto: Esports del Camp

Certament ha estat el primer cop que m’ha passat una cosa similar, tot i que a la resta d’ocasions sempre s’ha pogut salvar la cursa el mateix dia -moltes vegades endarrerint la sortida- perquè les condicions havien millorat. En aquest cas, considero que veient el volum de pluja caigut abans de la cursa i després d’haver saltat els rius d’aigua que passaven pels carrers que anaven cap al Pavelló Poliesportiu del Serrallo una hora abans de la cursa ha estat una decisió difícil pels organitzadors, però la més encertada. No hagués estat lògic haver donat la sortida després d’haver escoltat que hi havia zones on els més de 2.500 corredors havien de passar per una zona on l’aigua estava estancada no només a la calçada, sinó també a les voreres.

CyN8AT_WgAE_rss.jpg-large.jpeg

Espero poder estar a la festa dels 25 anys d’aquesta cursa a la que li tinc un carinyo molt especial, per tant també espero poder locutar les noces d’argent d’aquesta cursa. A veure si tenim una mica de sort i puc compaginar calendaris!

I si pot ser, sense que ens acompanyi Thor i els seus llamps i trons!!

 

 

 

El Cros 3 Turons – La Diablada, la cursa menys plana de Barcelona

Després de dos anys d’absència, el diumenge 13 de novembre vaig locutar per segon cop el Cros 3 Turons – La Diablada, una cursa que certament dista molt de la resta que es fan a Barcelona ciutat. Primer perquè té una distància atípica, ja que es disputa sobre un circuit de 12 quilòmetres, i segon perquè no busca ser una cursa plana; tot el contrari. Justament és la que té més desnivell de totes les que se celebren a la ciutat, ja que els atletes han de superar 1.010m pujant tres turons: el Carmel, el Coll i la Rovira.

15032808_333455573701484_5136535847045146323_n.jpg

Abans d’arribar a la zona de sortida i arribada jo ja havia pujat el meu primer turó, el del carrer Cartagena al costat de l’hospital de Sant Pau fins arribar a la Ronda Guinardó. Un cop les meves pulsacions van pujar gairebé al 85% vaig agafar el micro poc després de les 8 del matí per donar les darreres instruccions i recomanacions als 550 inscrits de la cursa gran. Per sort la pluja no va voler acompanyar-nos, tot i que en algun moment van caure algunes gotes.

ab-161113_0511

El Cros 3 Turons – La Diablada, com no vaig parar de dir, no és la cursa més plana, però segurament és la que compta amb les millors vistes de tota la ciutat, ja que el seu pas pels turons fa que els corredors puguin veure la jungla d’asfalt als seus peus. En aquest cas es podien veure les teulades dels edificis enlloc de passar arran de les seves portes d’accés.

La principal novetat d’aquest any, a més de la organització realitzada de forma única pel Futbol Club Martinenc després de diversos anys dirigits pel Jesús Morales i el seu equip de la Unió Excursionista de Catalunya – Horta, va ser la creació d’una caminada popular per poder obrir encara més la oferta a un públic de gent més jove i gent més gran i això va fer que encara gairebé un centenar més de persones poguessin formar part de la festa esportiva amb més desnivell de la ciutat.

ab-161113_0699

Cursa El Pont de Vilomara 2016

Per tercer any consecutiu he tingut el privilegi de fer d’speaker a una cursa que considero molt especial, la Cursa d’El Pont de Vilomara i Rocafort. Aquesta localitat del Bages de gairebé 4.000 habitants a tocar de Manresa certament es bolca amb una prova de 10 quilòmetres amb un clar desnivell i celebrada sobre un circuit mixte entre asfalt i terra.

14907694_10155088974582289_2049672772133404257_n.jpg

De forma gairebé atípica, els primers en competir són els més joves de la casa, ja que el programa atlètic arrenca amb les proves dels prebenjamins i benjamins a les 10 en punt i 15 minuts després ho fan els atletes de les categories aleví fins la júnior. I una hora més tard, a les 11, arriba el moment de la cursa dels grans, la de 10 quilòmetres, que enguany van estar a tocar dels 350 arribats a línia de meta.

La prova masculina va estar dominada pel defensor del títol aconseguit el 2015, Enrique Luque, que es va imposar a tot un expert en aquest tipus de curses, Just Sociats. El vencedor va aturar el crono en 33:44, una marca certament espectacular tenint en compte les dificultats orogràfiques de la localitat i del circuit. Sociats va creuar la línia de meta en segona posició, a poc més de mig minut del vencedor, mentre que la tercera plaça va ser per Guillem González. En noies, victòria per la TGV de Savoie, Florence Bertholet, que va imposar-se a la meta a Roser Pérez i Assumpta Vila.

14937250_10155089007617289_7626452774226331801_n.jpg

El lliurament de trofeus es fa sota cobert, dins la Sala Polivalent del Pont de Vilomara, l’autèntic centre neuràlgic de la cursa, on a més hi ha una ludoteca on els més petits poden passar-ho d’allò més bé fins que comença el repartiment de copes. Allà, com és habitual, a més dels trofeus, també es fa el lliurament d’un ram de flors a la família de l’Alcalde Evaristo (la cursa té dins del seu nom el memorial a aquest batlle de la ciutat) i un donatiu d’un euro de cadascuna de les inscripcions al projecte Yemessoa Camerún de la UNESCO.

Diumenge 13 de novembre seguirem amb les curses de muntanya, però en aquest cas no hauré d’agafar el cotxe per arribar. Amb el metro serà suficient. Ens veiem al Cros Tres Turons, al Districte d’Horta-Guinardó 😉

 

Red Hook Crit Barcelona – Las fixies invaden el Fòrum

Unknown-13.jpeg

 

El pasado sábado locuté por segundo año la prueba barcelonesa del Red Hook Crit, una competición internacional de bicicletas fixie y sin frenos que ciertamente es espectacular y que por cuarto año se celebraba en el recinto del Fòrum de Barcelona después de haber pasado este año por New York y Londres y finalizar este mes de octubre en Milán. Para que os hagáis a la idea, a la final accedían únicamente los 95 mejores clasificados según su vuelta rápida conseguida en las tandas de entrenamientos cronometrados. Os animo a que echéis un vistazo al vídeo que ha publicado el campeón de la prueba, Colin Strickland, de los últimos momentos de la carrera para que veáis la sensación de trazar por el circuito de 1,155m a más de 50km/h.

 

Pero además, os paso otro video resumen con los highlights de todo lo que dio de si una jornada que ya arrancaba a las 11 de la mañana con los entrenamientos libres, justo antes de dar paso a los entrenamientos cronometrados a los 300 chicos y 50 chicas que tomaron parte en la competición.

 

Lo cierto es que me han entrado ganas de probar las sensaciones de llevar una fixie, aunque con lo patoso que soy no sé cómo llevaré eso de no tener frenos y tener que pedalear hacia atrás para frenar la bicicleta. La apuesta mínima es la de besar el suelo en un par de ocasiones antes de cogerle el truco 😉

Unknown-7.jpeg

Más info: https://redhookcrit.com 

Post Rio 2016. Cosas que NO he hecho en Rio

Un día después de haber llegado a casa y después de repetir hasta la saciedad la típica frase “estoy haciendo cura de sueño” llega el momento en el que te cruzas con todo el mundo y te empieza a hacer las habituales preguntas de ¿cómo te ha ido? ¿es tan grande como dicen? ¿qué tal los culos de las brasileñas?…

Unknown-4.jpeg

Por eso he decidido empezar a hacer una lista sobre las cosas que muy a mi pesar, pese a haber estado un mes en Rio, NO he tenido tiempo o la oportunidad de poder hacer, para intentar evitar responderla nuevamente hasta la saciedad 😉 (guiño guiño)

1.- No he subido al Corcovado

2.- No he subido al Pao de Açucar

3.- No he paseado por Ipanema

4.- Tampoco he visto a la garota de Ipanema

5.- No me he bebido una caipirinha

6.- No he comido mucha fruta. Pese a que pueda parecer lo contrario, las que comimos eran bastante insípidas

7.- No he probado la feijoada ni la típica comida brasileña

8.-  No me he visto envuelto en una balacera

9.- No he visto en vivo TODAS las medallas españolas de los Juegos

10.- No he ido a Casa España

11.- No he visto el auténtico ambiente de la playa de Copacabana

12.- No compré ningún regalo en la tienda oficial

13.- No me he hecho una foto con la mascota, Vinicius

14.- No me he bañado en la playa

15.- No he dormido ningún día hasta que sonase el despertador

16.- No he ido al Sambódromo

17.- No me he atrevido a conducir un coche

Mi intención es que sea una publicación viva. Así que si tienes una pregunta, puedes dejarla en el comentario más abajo. Si la respuesta es NO, la colocaré 😉

 

ACTUALIZACIONES:

18.- No me he quedado a los Juegos Paralímpicos (Miguel Ángel Buil)

19.- No me he hecho amigo de un mosquito con Zika (Maite Fernández)

20.- No he pillado el Zika. O eso creo (Gabi Juan)

21.- No he bailado samba (Eduard Palomo)

22.- No he bailado samba en tanga (Eduard Palomo)

23.- No hecho fotografías a ningún medallista colombiano (Luz Stella Ramírez)

24.- No he ido al cine (Jordi Panisello)

25.- No he usado camisinhas (Miguel Monaj)

BONUS TRACK – No me he dado un beso con Pau Gasol (Pau Gasol. Leer más abajo en los comentarios). Te recuerdo que lo nuestro se quedó solamente en una foto 😉

Unknown-6.jpeg

PD: Por cierto, aún no he pronunciado eso de “puto jet lag”